El rol del mestre

Aquesta setmana a Bases Didàctiques hem comentat una mica sobre el rol del professorat. Una professió que presenta tanta diversitat de docents, cadascú amb la seva personalitat i la seva manera d’entendre l’educació, però tots amb un objectiu comú.

Un professor s’ha d’enfrontar, dia a dia, a situacions molt diferents i imprevisibles. Això suposa que, per molt preparat que estiguis, mai ho arribaràs a estar del tot, ja que hauràs d’assumir riscos, hauràs de prendre decisions i respondre a preguntes que no esperaves en qüestió de segons. Aquest fet, és potser, una de les coses que més m’agradin de ser docent i que, mitjançant la lectura de Jaume Carbonell, m’he adonat encara més del que suposa. És una emoció constant, és rompre la monotonia aparent, és vida, ja que mai saps el que pot passar.

Un bon professor ha d’escoltar i conèixer els seus alumnes, saber què hi ha al darrere, conèixer les seves capacitats i les seves preferències. Ha de saber, com diu Carbonell, educar a través de l’amor i la confiança, perquè només així podràs fascinar-te amb el fet de ser mestre. Transmetre l’emoció pel saber, l’emoció que has de viure cada dia també fora de l’escola sent curiós llegint, informant-te, conreant-te. També ha de tenir habilitats relacionades amb el procés d’aprenentatge. Ha de ser innovador, no ha de tenir por. Ha de defensar els Drets Humans, el benestar de la humanitat, el respecte a la diferència. Utilitzar les TIC, introduir-les dins i fora de l’aula. Però, sobretot, deixar una forta empremta en els nostres alumnes, això es el que més m'apassiona i el que vull aconseguir en un futur.

No aspiro (i ningú hauria de fer-ho) a ser una mestra més, que va a classe, realitza la seva feina i prou. Tampoc a anar a queixar-me de tot ni a abandonar-ho tot deixant de banda noves propostes. De professors així hi ha molts, jo mateixa n’he tingut més d’un, i això no pot ser. El mestre és aquell que t’acompanya i t’ajuda durant la teva vida escolar, no ha de ser un desinteressat amb el que fa, ja que no hi ha res que desmotivi més. Per això, i gràcies a aquestes lectures com les de Jaume Carbonell o Antonio Zabala, cada vegada m’adono més que aquesta professió és la meva. 

Un bon professor del segle XXI, ha d’emprar les noves tecnologies. Avui en dia existeixen molts recursos que donen grans possibilitats per l’intercanvi i la cooperació. Això em fa parlar sobre el model TPACK: un model de professor que és capaç d’emprar les TIC tenint uns coneixements, un contingut i unes habilitats com a pedagog. És el nou mestre, el mestre 2.0. El mestre que m’agradaria ser. La tecnologia és una realitat, ens agradi o no, i una realitat que evoluciona a una velocitat alarmant. Per això hem d’emprar-la i hem d’ensenyar a emprar-la. Reproduir vídeos, mostrar imatges, utilitzar la pissarra digital, fer activitats amb els nens utilitzant eines digitals, etc. Hi ha una gran infinitat d’opcions que, com es realitzen amb l’experiència podent realitzar projectes, etc. són de gran ajuda en l’aprenentatge i assimilació de continguts alhora que aprenen a utilitzar programes de l’ordinador.

La meva experiència com alumne va ser més aviat pobre amb les TIC, simplement anàvem una vegada al mes (o menys) a la sala d’ordinadors per realitzar activitats amb “aula-clic”. La meva experiència com a futura mestra serà integrada amb les noves tecnologies perquè m’he adonat de la importància del model TPACK i és un concepte que m’agrada molt. 

El rol del mestre és molt difícil, però això es compensa amb totes les bones vivències i tot allò que t’aporten els teus alumnes. No només ets mestra per ensenyar, també ho ets per aprendre.

Fotografia pròpia (Cristina Ribas)

Instruir o educar? Evolucionem de l'escola tradicional.

L’escola, com hem dit a l’entrada anterior, necessita canviar. Passar de l’escola que instrueix (escola transmissiva o escola tradicional) a l’escola que educa (escola constructiva). 

Quan parlem de l’escola tradicional estem parlant d’una escola endarrerida en el temps. Utilitza un sistema educatiu selectiu i propedèutic que l’únic que busca és la igualtat, es a dir, no accepta la diversitat. Les classes es tradueixen a una exposició estàtica de coneixements per part del mestre, que ho sap tot, a uns alumnes que han de repetir-los per tal de memoritzar-los, ja que no saben res. Aquestes classes es realitzen dins d’una aula, amb uns horaris establerts, els nens es divideixen per edats i empren els llibres de text com a eina fonamental. Com a avaluació es realitzen exàmens realitzant, com hem dit abans, una selecció dels millors i pitjors en retenir informació. 

D’altra banda trobem l’escola constructiva, que fa referència a la construcció i desenvolupament de les seves capacitats. Aquesta escola accepta totalment la diversitat, els diferents punts de vista. L’alumne raona, crea i construeix, és el protagonista del seu propi aprenentatge. Aquest alumne, a diferència de l’anterior, té uns coneixements previs i és el mestre qui el guia i l’orienta per perfeccionar-los. Les classes es realitzen mitjançant projectes, els horaris són flexibles i s’utilitza la comunitat com a zona d’aprenentatge (es deixa de banda el llibre de text). L’avaluació és continua i el que compta és la formació de l’alumne, el seu progrés, etc.

Aquests dos conceptes d’escola els anomena amb claredat Tonucci. Ell ens parla d’aquesta distinció i que hem d’arribar al segon model, ja que, així com la societat ha avançat moltíssim, l’escola també ha de fer-ho.

El nen ha d’aprendre mitjançant les pròpies experiències, perquè és així com una persona assimila coneixements. El fet simplement memorístic només serveix per aprovar un examen i això és un fet puntual. El que nosaltres volem és que allò que s’aprèn s’aprengui bé, que serveixi per tota la vida, ja que si oblidem la formació bàsica que ens ofereix l’educació primària hauríem de preguntar-nos el perquè, què hem fet malament o perquè l’escola no s’ha adonat d’això. 

Una manera útil i alhora interessant i bonica és realitzar l’aprenentatge fora de l’aula. La ciutat, com ens diu Tonucci, hauria d’oferir recursos educatius (com per exemple la possibilitat d’estudiar els ecosistemes a un parc). Aquests recursos haurien d’estar disponibles per tothom a qualsevol moment, ja que també podrien servir per a una experiència autònoma. Però per poder gaudir d’aquesta idea les administracions públiques haurien de realitzar aquests espais i això resulta un poc utòpic. Si més no, podem realitzar, per exemple, una visita a la granja per mostrar als nens els animals i després parlar-ne i explicar-ne coses sobre ells. Qui no s’acorda d’aquelles excursions? Un clar exemple de què l’experiència és la clau de l’èxit.

Però, encara que l’experiència produeix grans resultats en l’aprenentatge, hi ha coses que s’han d’instruir com per exemple les normes d’accentuació o les fórmules i procediments matemàtics. Són coses molt teòriques, conceptes molt abstractes que no es poden aprendre mitjançant l’experiència. Ara bé, a més d’aprendre-les teòricament, haurem de posar-les a la pràctica, saber per a què s’utilitzen, donar-les un sentit d’utilització per a la vida. 

Així sí que aconseguim un aprenentatge complet i actiu. Disposem dels coneixements gairebé inesborrables que adquirim de l’experiència, coneixements actualitzats, ja que s’obtenen de l’exterior, de la comunitat i de diferents recursos com les TIC i altres eines,  en comptes de limitar-nos sempre al llibre de text, pel que fa a diferents àrees del saber com: història, medi ambient, música, etc. I també hem après a llegir, escriure i calcular i ho sabem aplicar a la vida i a qualsevol situació. Això és educació. Això és un bon funcionament. 

Les finalitats de l'educació

Aquesta setmana a Bases Didàctiques hem aprofundit sobre les finalitats de l’educació. Aquest tema m’ha fet reflexionar molt. 

Actualment, l’escola, té la finalitat d’ensenyar els coneixements del món: matemàtiques, llengües, ciències, etc. Però, encara que l’educació és definida per moltes institucions com l’ONU i per la mateixa Constitució Espanyola com el desenvolupament de la personalitat i les capacitats del ser humà, l’escola no ho fa o no ho fa com hauria de fer-ho. Realitza una educació propedèutica i selectiva amb l’únic objectiu de preparar als alumnes pel curs següent, fins a arribar a la universitat, realitzant una selecció prèvia que pot arribar-se a entendre com una mica discriminatòria. L’escola pareix haver oblidat que, a més d’instruir, ha d’educar.

Amb tot això no vull dir que l’escola no realitzi també, en certa mesura, una funció educadora. Ensenyant als nens normes de comportament, de convivència, celebrant el dia de la pau, etc. o almenys això és el que jo recordo de quan anava a primària. Però, hauria d’anar més enllà. 

Citant a Delors amb “La educación encierra un tesoro” (1996), nomena els 4 pilars bàsics de l’educació, fonamentals per a mi, les competències: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. Sent tan necessaris aquests tres conceptes com ho és l’aigua per l’esser humà. L’escola actual, realitza a la perfecció el “saber” (donant una gran quantitat de coneixements sobre matèries diverses), el “saber ser” i el “saber conviure” (promovent la pau, la realització del bé i el respecte als altres), però, el “saber fer” és el pilar més dèbil. 

Els nens realitzen una activitat de memorització de continguts que, al poc temps, obliden.  A més, aquests continguts no els saben posar a la pràctica. Aquest és un dels grans problemes que presenta l’educació actual: la relació entre teoria i pràctica. Després de llegir a Antonio Zabala, m’he adonat d’això i de la gravetat que suposa. Els nens han de saber utilitzar tota aquesta teoria que adquireixen, sinó quina finalitat té? Quin és el sentit d’aprendre coses que no saben aplicar a la vida? D’aquesta manera no estem desenvolupant les seves capacitats.

Zabala també parla sobre el paper de les famílies. Aquestes s’haurien d’encarregar de l’educació dels seus fills i s’hauria de deixar a l’escola una funció únicament instructiva? O l’educació entesa com el desenvolupament de la personalitat i les capacitats del nen hauria de ser una tasca compartida? Les famílies han de ser responsables i educar els seus fills, però, com garantir el compliment d’aquesta obligació? Què passaria si la família del nen no es vol fer càrrec o si no ho poden fer perquè treballen o no tenen temps? Per aquest motiu, l’escola s’ha d’ocupar de totes dues finalitats: instruir i educar. Ha de ser capaç de proporcionar coneixements, fer que s’interessin per aquests, fer-los reflexionar per a què no sigui simplement un acte de memorització, desenvolupar les seves capacitats artístiques, la seva personalitat, descobrir-los les seves possibilitats, allò que se li dóna bé, meravellar-lo, transmetre la importància de l’establiment de la pau i la serenitat, la importància del compliment d’unes normes per respectar així els drets humans, etc.

L’escola ha de canviar una mica, no del tot, té moltes coses bones. Però, com tot a la vida, es pot millorar. Hem d’equilibrar els 4 pilars bàsics dels quals ens parla Delors. Hem d’aconseguir construir un sistema educatiu millor. Que els nens sàpiguen perquè aprenen allò que aprenen i que ho sàpiguen aplicar a la vida real, que no sigui simplement “perquè ho necessito pel curs que ve”, ja que, si aquesta fos la resposta, no seria educació.

Imatge extreta de Flickr. Autor: jpazkual. (Algunos derechos reservados)