L’avaluació durant tots aquests anys ha estat basada en la quantitat de coneixements que érem capaços de retenir i de plasmar a un examen en un moment concret. Tot això, no és res més que el resultat d’una llarga història que ens ha acabat afectant negativament. Una història on allò important era la prova d’accés a la universitat. Aquesta, doncs, ha condicionat tot el sistema educatiu seleccionant aquells aprenentatges que havien d’estudiar-se, i això hauria de ser inacceptable.
Abans de començar la carrera d’educació primària, no coneixia una altra escola que no fos la tradicional. En avançar en aquesta assignatura, bases didàctiques, vaig comprendre l’escola constructiva, una escola que vull per al futur. Però, mai m’havia plantejat que els mètodes per avaluar poguessin canviar tant. I, ara, la meva manera de pensar a canviat dràsticament en comparació amb el primer dia.
Si es vol ensenyar per competències, s’ha de canviar la forma d’avaluar, ja que, sinó, no fem res. Una avaluació que no només estigui centrada en el resultat final. Que passa amb la planificació prèvia i tota l’activitat mental que suposa? I el procediment, ningú el valora? És aquí on hem de començar a canviar.
M’ha sorprès i comparteixo molt les aportacions d’alguns autors com Antoni Zabala o Neus Sanmartí. S’ha d’avaluar tot allò que intervé en la resolució d’un problema real. Un problema on es pugui ser competent emprant tot el teu coneixement. No té sentit avaluar només el resultat, ja que,es allà on hi ha una dificultat que el docent ha de corregir i guiar a l’alumne a solucionar-ho, però la resta està tot bé. Perquè a les escoles no es conta tot això?
Una proposta interessant que ha realitzat N. Sanmartí i que m’encantaria realitzar-la quan sigui mestra és que els alumnes tinguin un diari. Cadascú anotarà, després d’una activitat, allò que ha fet, el que ha après i allò que no ha comprès o ha tingut dificultats. És com un seguiment, una reflexió sobre el procés d’aprenentatge i por servir com a mètode d’autoavaluació per a què l’alumne prengui consciència de la seva formació.
Doncs, com avaluar per competències? A. Zabala ens diu que pels fets es pot realitzar una pregunta simple; pels conceptes es realitzarà una resolució de problemes a partir de l’ús dels conceptes, problemes que permetin saber si els alumnes saben relacionar conceptes i emprar-los en situacions determinades; pels procediments es pot realitzar una prova escrita en el cas de càlcul, escriptura, dibuix, però no en procediments com l’expressió oral, el treball en grup, l’observació, etc.; per les actituds emprarem tècniques com l’observació a classe, al pati, en les relacions interpersonals, etc.
Vull destacar un mètode d’avaluació, una proposta de Jose Luís Castillo, que va canviar la meva visió i va aconseguir orientar-la cap a altres perspectives. Ens proposa una avaluació que consta de: autoavaluacions (que es poden realitzar amb els diaris de classe abans esmenats o, també mitjançant rúbriques - indicadors de competències - disposant, alhora d’un document amb els continguts bàsics), tot això fa reflexionar a l’alumne i, després, es realitzaran validacions d’aquesta a classe entre tots. Una avaluació individual (una prova amb preguntes competencials on s’hagin de relacionar idees), aquestes no produeixen qualificació sinó que serveixen com a orientació i validació dels continguts. Es realitzen i es repeteixen moltes voltes, de manera que els errors que vas cometre els pots corregir en els que facis de nous. També, es realitzarà una avaluació en col·lectiu que constarà de dues parts: una, la comunicació als companys del treball realitzat (una presentació, exposició) i, dues, mentre uns alumnes realitzen una prova d’avaluació individual, la resta de la classe, per grups, miren com podrien respondre aquelles preguntes podent mirar els altres com ho fan. Això, l’endemà, es realitza una correcció entre tots i s’aporten idees i propostes de millora.
De tot aquest nou sistema, han de ser conscients els pares. Els hem d’informar i els hem de donar instruments que puguin emprar per ajudar als seus fills en determinats moments. Tant els fills com els pares han de saber per què es fa així, quin és el sentit de realitzar certes activitats i d’avaluar així, etc.
Sens dubte vull una escola on no s’estudiï per la nota. Amb aquesta visió el que es busca és aprendre pel gust d’aprendre i crec que això és imprescindible. Tant de bo jo hagués viscut dins aquest sistema i no hagués estat tant pendent de la nota, de què entraria a l’examen, de com ho havia de posar a l’examen per a que el professor li agradés més. Si ho pensem bé, tot gira al voltant d’una prova escrita i això, quin sentit té? Hauria de girar en torn al mateix aprenentatge, l’objectiu hauria de ser l’enriquiment en comptes d’aprovar un test. Encara falta molt, d’esforç i de suport per part tant dels docents com de l’administració. Hem de pensar que per assolir aquest sistema ha de canviar tot (inclosa la universitat i, especialment la selectivitat) i això no és fàcil.
