viernes, 11 de octubre de 2013

Instruir o educar? Evolucionem de l'escola tradicional.


L’escola, com hem dit a l’entrada anterior, necessita canviar. Passar de l’escola que instrueix (escola transmissiva o escola tradicional) a l’escola que educa (escola constructiva). 

Quan parlem de l’escola tradicional estem parlant d’una escola endarrerida en el temps. Utilitza un sistema educatiu selectiu i propedèutic que l’únic que busca és la igualtat, es a dir, no accepta la diversitat. Les classes es tradueixen a una exposició estàtica de coneixements per part del mestre, que ho sap tot, a uns alumnes que han de repetir-los per tal de memoritzar-los, ja que no saben res. Aquestes classes es realitzen dins d’una aula, amb uns horaris establerts, els nens es divideixen per edats i empren els llibres de text com a eina fonamental. Com a avaluació es realitzen exàmens realitzant, com hem dit abans, una selecció dels millors i pitjors en retenir informació. 

D’altra banda trobem l’escola constructiva, que fa referència a la construcció i desenvolupament de les seves capacitats. Aquesta escola accepta totalment la diversitat, els diferents punts de vista. L’alumne raona, crea i construeix, és el protagonista del seu propi aprenentatge. Aquest alumne, a diferència de l’anterior, té uns coneixements previs i és el mestre qui el guia i l’orienta per perfeccionar-los. Les classes es realitzen mitjançant projectes, els horaris són flexibles i s’utilitza la comunitat com a zona d’aprenentatge (es deixa de banda el llibre de text). L’avaluació és continua i el que compta és la formació de l’alumne, el seu progrés, etc.

Aquests dos conceptes d’escola els anomena amb claredat Tonucci. Ell ens parla d’aquesta distinció i que hem d’arribar al segon model, ja que, així com la societat ha avançat moltíssim, l’escola també ha de fer-ho.

El nen ha d’aprendre mitjançant les pròpies experiències, perquè és així com una persona assimila coneixements. El fet simplement memorístic només serveix per aprovar un examen i això és un fet puntual. El que nosaltres volem és que allò que s’aprèn s’aprengui bé, que serveixi per tota la vida, ja que si oblidem la formació bàsica que ens ofereix l’educació primària hauríem de preguntar-nos el perquè, què hem fet malament o perquè l’escola no s’ha adonat d’això. 

Una manera útil i alhora interessant i bonica és realitzar l’aprenentatge fora de l’aula. La ciutat, com ens diu Tonucci, hauria d’oferir recursos educatius (com per exemple la possibilitat d’estudiar els ecosistemes a un parc). Aquests recursos haurien d’estar disponibles per tothom a qualsevol moment, ja que també podrien servir per a una experiència autònoma. Però per poder gaudir d’aquesta idea les administracions públiques haurien de realitzar aquests espais i això resulta un poc utòpic. Si més no, podem realitzar, per exemple, una visita a la granja per mostrar als nens els animals i després parlar-ne i explicar-ne coses sobre ells. Qui no s’acorda d’aquelles excursions? Un clar exemple de què l’experiència és la clau de l’èxit.

Però, encara que l’experiència produeix grans resultats en l’aprenentatge, hi ha coses que s’han d’instruir com per exemple les normes d’accentuació o les fórmules i procediments matemàtics. Són coses molt teòriques, conceptes molt abstractes que no es poden aprendre mitjançant l’experiència. Ara bé, a més d’aprendre-les teòricament, haurem de posar-les a la pràctica, saber per a què s’utilitzen, donar-les un sentit d’utilització per a la vida. 

Així sí que aconseguim un aprenentatge complet i actiu. Disposem dels coneixements gairebé inesborrables que adquirim de l’experiència, coneixements actualitzats, ja que s’obtenen de l’exterior, de la comunitat i de diferents recursos com les TIC i altres eines,  en comptes de limitar-nos sempre al llibre de text, pel que fa a diferents àrees del saber com: història, medi ambient, música, etc. I també hem après a llegir, escriure i calcular i ho sabem aplicar a la vida i a qualsevol situació. Això és educació. Això és un bon funcionament. 

sábado, 5 de octubre de 2013

Les finalitats de l'educació


Aquesta setmana a Bases Didàctiques hem aprofundit sobre les finalitats de l’educació. Aquest tema m’ha fet reflexionar molt. 

Actualment, l’escola, té la finalitat d’ensenyar els coneixements del món: matemàtiques, llengües, ciències, etc. Però, encara que l’educació és definida per moltes institucions com l’ONU i per la mateixa Constitució Espanyola com el desenvolupament de la personalitat i les capacitats del ser humà, l’escola no ho fa o no ho fa com hauria de fer-ho. Realitza una educació propedèutica i selectiva amb l’únic objectiu de preparar als alumnes pel curs següent, fins a arribar a la universitat, realitzant una selecció prèvia que pot arribar-se a entendre com una mica discriminatòria. L’escola pareix haver oblidat que, a més d’instruir, ha d’educar.

Amb tot això no vull dir que l’escola no realitzi també, en certa mesura, una funció educadora. Ensenyant als nens normes de comportament, de convivència, celebrant el dia de la pau, etc. o almenys això és el que jo recordo de quan anava a primària. Però, hauria d’anar més enllà. 

Citant a Delors amb “La educación encierra un tesoro” (1996), nomena els 4 pilars bàsics de l’educació, fonamentals per a mi, les competències: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. Sent tan necessaris aquests tres conceptes com ho és l’aigua per l’esser humà. L’escola actual, realitza a la perfecció el “saber” (donant una gran quantitat de coneixements sobre matèries diverses), el “saber ser” i el “saber conviure” (promovent la pau, la realització del bé i el respecte als altres), però, el “saber fer” és el pilar més dèbil. 

Els nens realitzen una activitat de memorització de continguts que, al poc temps, obliden.  A més, aquests continguts no els saben posar a la pràctica. Aquest és un dels grans problemes que presenta l’educació actual: la relació entre teoria i pràctica. Després de llegir a Antonio Zabala, m’he adonat d’això i de la gravetat que suposa. Els nens han de saber utilitzar tota aquesta teoria que adquireixen, sinó quina finalitat té? Quin és el sentit d’aprendre coses que no saben aplicar a la vida? D’aquesta manera no estem desenvolupant les seves capacitats.

Zabala també parla sobre el paper de les famílies. Aquestes s’haurien d’encarregar de l’educació dels seus fills i s’hauria de deixar a l’escola una funció únicament instructiva? O l’educació entesa com el desenvolupament de la personalitat i les capacitats del nen hauria de ser una tasca compartida? Les famílies han de ser responsables i educar els seus fills, però, com garantir el compliment d’aquesta obligació? Què passaria si la família del nen no es vol fer càrrec o si no ho poden fer perquè treballen o no tenen temps? Per aquest motiu, l’escola s’ha d’ocupar de totes dues finalitats: instruir i educar. Ha de ser capaç de proporcionar coneixements, fer que s’interessin per aquests, fer-los reflexionar per a què no sigui simplement un acte de memorització, desenvolupar les seves capacitats artístiques, la seva personalitat, descobrir-los les seves possibilitats, allò que se li dóna bé, meravellar-lo, transmetre la importància de l’establiment de la pau i la serenitat, la importància del compliment d’unes normes per respectar així els drets humans, etc.

L’escola ha de canviar una mica, no del tot, té moltes coses bones. Però, com tot a la vida, es pot millorar. Hem d’equilibrar els 4 pilars bàsics dels quals ens parla Delors. Hem d’aconseguir construir un sistema educatiu millor. Que els nens sàpiguen perquè aprenen allò que aprenen i que ho sàpiguen aplicar a la vida real, que no sigui simplement “perquè ho necessito pel curs que ve”, ja que, si aquesta fos la resposta, no seria educació.