Les competències

Aquesta setmana hem tractat el tema de les competències. La idea central del llibre d’Antoni Zabala i sobre el qual hem centraré en aquesta entrada.

La idea de competència va sorgir al món laboral durant la dècada dels setanta. Designava allò que una persona era capaç de fer de forma eficient. Aquesta idea va passar ràpidament al sistema escolar. Un sistema on allò important era únicament el coneixement, un sistemapropedèutic i selectiu, l’escola tradicional. La necessitat de canviar es va veure clara en el moment que els alumnes, en acabar l’escola, eren incapaços de relacionar teoria i pràctica. Com diríem actualment, eren incompetents.

L’escola necessitava un canvi dràstic, encara que això suposava molts d’inconvenients i resistències. L’escola havia d’educar, no només instruir. Ensenyar uns coneixements i, a l’hora, desenvolupar la personalitat dels nens i mostrar uns procediments. Saber unir teoria i pràctica. Reflexionar sobre els continguts per fer-los més significatius i funcionals.

Fotografia pròpia. Autora: Cristina Ribas. Emprant l'eina "popplet"

Segons Zabala, competència és la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses, de forma eficaç, en un context determinat. I per això és necessari mobilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada.

Per realitzar una acció competent, davant una situació única i complexa, haurem de ser capaços de realitzar en molt poc temps: una anàlisi de la situació, identificar els problemes, revisar els esquemes de coneixement dels quals disposem i seleccionar l’esquema d’actuació més adequat. Realitzar totes aquestes passes suposa, prèviament, haver estudiat uns coneixements, saber realitzar uns procediments i saber unir aquesta teoria i aquesta pràctica davant un problema real.

Una educació eficient, des del meu punt de vista i coincidint amb Zabala, ha de seguir l’informe Delors (1996) on s’estableixen els quatre pilars fonamentals de l’educació: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. És necessari que tota educació tingui com objectiu aquests punts. Desenvolupar un coneixement, uns procediments per tal d’unir-los amb la teoria, una actitud i uns valors. Els nens s’han de desenvolupar en quatre dimensions: la social (educació per al bé de la humanitat), la interpersonal (educació per la solidaritat i la comprensió dels altres), la personal (educació per l’autonomia) i la professional (educació per al futur treballador).

Per altra banda, certs continguts tenen un suport disciplinari, altres depenen d’una o diverses competències (interdisciplinaris) i altres no estan sustentats per cap disciplina acadèmica (metadisciplinaris). La proposta de l’educació per competències consisteix en la creació d’arees on s’agrupin tant els components disciplinaris, els interdisciplinaris i els metadisciplinaris. D’aquesta manera, els alumnes podran comprendre i aprendre de forma significativa les relacions entre les diverses matèries i com aquestes s’utilitzen en la vida real. A més d’aquestes àrees específiques, com podria ser, per exemple, la de les matemàtiques o la de llengua, ha d’existir una àrea comuna. Dins aquesta es situaran els continguts metadisciplinaris, és a dir, les actituds i els valors que d’una manera o altra totes les àrees els han d’ensenyar.

Un problema és el temps. Treballar per competències suposa que les classes siguin de més d’una hora. Això implica rompre amb l’horari tradicional. També, s’ha d’incloure un temps dedicat a la reflexió dels continguts, amb l’objectiu d’aconseguir un aprenentatge el més significatiu possible. D’altra banda, trobem l’espai. Les aules ja no seran llocs fixos, seran flexibles i, a més, s’utilitzaran altres recursos com poden ser la biblioteca, el pati o el barri, entre d’altres.

Fotografia extreta de Flickr. Autor: Patrick Fitzgerald

Personalment, veig aquest mètode molt atractiu. Un mètode que requereix l’esforç de tot el col·lectiu per rompre amb la tradició escolar. Si bé és cert que cada vegada més es treballa amb projectes i s’intenta aplicar aquest tipus de metodologia, falta molt per fer. Suposa un canvi radical de com veiem l’educació. Un canvi que ha de sorgir de les escoles, de l’administració i de totes les persones implicades en educació. Jo, quan anava a infantil, tenia una professora, Rosa, amb la què treballava amb projectes. Però, mai més ho he fet. Sincerament, com a alumna, miro enrere i veig molta memorització, una educació molt mecànica, i miro endavant, com a futura mestra, i puc veure una educació més dinàmica, que cerca el progrés, l’evolució i l’adaptació a una societat activa i canviant. És necessari que l’estudi sigui significatiu, que el puguis relacionar entre les diverses disciplines, que disposis d’uns procediments aplicables a la vida real. No té sentit saber moltes coses que no et serveixen per a res, ja que no les saps aplicar, ja que no saps quina funció tenen. I això em provoca una sensació d’impotència i, pot ser, una mica d’enuig. Saber que he estudiat molt i moltes coses, de les quals, per no haver seguit un altre tipus de metodologia com són les competències, no recordo i, si ho recordo, no sé per a què serveixen. Sento que he perdut una mica el temps (està clar que no, però és aquesta la sensació). Pot ser, si hagués realitzat una educació per competències ara sabria moltíssimes més coses i, això, em fa molta ràbia.

El currículum de primària

La setmana passada, a bases didàctiques, vam parlar sobre el currículum escolar de primària. Què és, les seves característiques, les seves funcions, etc. i m’agradaria compartir amb tots vosaltres tot això i les meves reflexions.

Imatge extreta de Flikr. Autor: Brian Herbst

El currículum inclou el què i el com s’ha d’ensenyar, també, orientacions sobre com s’ha d’avaluar. És un document on figura tot allò que s’ha d’aprendre i on s’expressen les finalitats de l’educació. Els elements del currículum actual són: objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació.

Es basa en quatre fonts: la sociològica (decideix quins continguts són importants segons la societat en la qual vivim), l’epistemològica (analitza els coneixements prioritaris de cada ciència), la psicològica (relacionada amb “com aprenem”) i la pedagògica (relacionada amb “com ensenyem”).

El currículum és únic per etapa, tenint les seves metodologies i continguts propis. Sent iguals per tothom. També és obert, ja que els professors, a partir del mínim que s’exigeix, el poden ampliar, organitzar, etc. Per tant, és flexible i descentralitzat, ja que no ho decideix tot el ministeri sinó que passa per tres nivells de concreció que el modifiquen i el tanquen.

Aquests nivells són, segons la LOGSE, el ministeri i les comunitats autònomes, l’escola i, per últim, l’aula. Cada any, el darrer nivell (l’aula), adequa el currículum a les necessitats i capacitats dels alumnes. En canvi, el primer i el segon nivell es mantenen estables.

La LOGSE concreta tres tipus de continguts: els pràctics (procediments), els teòrics (conceptes, fets i principis) i els actitudinals (actitud). Va ser la LOE que va introduir el concepte de les competències bàsiques (saber aplicar els coneixements a situacions de la vida real).

Amb aquesta introducció teòrica, vull remarcar la importància de tenir un bon currículum. Fruit de la col·laboració de tot l’equip docent que reflexioni sobre tots els aspectes. 

Jo, quan anava a l’escola, mai m’he preguntat res relacionat amb això. Era massa petita. Potser sí que em preguntava el perquè donar uns continguts concrets. Ara veig clar que aquests continguts figuraven al currículum i que es donaven per alguna raó. No pel simple fet d’estar al llibre de text (vull pensar). Allò que aprenia, era el resultat d’un acord entre el claustre amb influència del ministeri, on s’establia quins coneixements eren rellevants per la societat on em tocava viure.

Vull citar el currículum ocult. És aquell que el mestre transmet sense adonar-se’n. Certs valors, idees, etc. que té i, de forma inconscient, apareix en algun dels seus missatges. Missatges que són apresos pel nen. La cura que hem de tenir sobre aquest currículum és vital. Quan sigui professora, aniré amb molt de compte de no transmetre aquest tipus de missatges. Tot ha d’estar planificat. No pots dir a un nen una cosa com si fos el teu germà, has de pensar el que dius i el que transmets dient això.

El currículum, com he esmentat abans, agrupa tant els continguts pràctics, com els teòrics i els actitudinals. Tots ells s’han d’estudiar de manera conjunta i seguint una diversa metodologia. Però sempre implicant al nen amb allò que fa, realitzant una educació significativa, inculcant valors sense haver d’explicar-los, simplement sentint-los. Recordant conceptes per l’assimilació, no per la repetició. I practicant tots aquells coneixements mitjançant jocs i projectes, mitjançant l’experiència.

Per tot això, un/a bon/a mestre/a, com esper ser algun dia, ha de comprendre la importància del currículum. Aquest ha de pensar en els nens, en com aprenen, en què han d’aprendre. No en allò que la societat, a vegades, ens vol imposar. Hem de confeccionar, entre tots, un currículum encaminat a l’educació significativa, a la vertadera educació. 

Abans d’aquesta classe de bases didàctiques, no m’havia adonat de tot això. Ha d’existir aquest document que serveixi de guia, però que sigui una bona guia. Cada vegada vaig canviant una mica més la meva mentalitat, una forma de pensar cada volta més propera a la de mestra i, això, m’agrada massa.

Principis psicopedagògics

Els principis psicopedagògics són 10 que citaré i comentaré:

-Els esquemes de coneixement i coneixements previs. Antoni Zabala diu que per realitzar un acte d’aprenentatge hem de partir d’aquells esquemes de coneixements existents, els coneixements que ja disposem. Així podem realitzar un aprenentatge significatiu i no merament mecànic i de repetició. Aquests esquemes de coneixement van actualitzant-se al llarg de tota la nostra vida. Quan jo anava a l’escola primària, hi havia professors que donaven les classes com si nosaltres no sabéssim res i d’altres que contaven amb allò que sabíem. Em pareix essencial partir del coneixement previ per així poder progressar i poder ensenyar millor. També, em resulta una motivació per als nens perquè ja no es deixen de banda sinó que s’anima la seva participació i les seves aportacions sobre un tema. Es converteixen en protagonistes.

-La vinculació entre els nous continguts i els coneixements previs. Resulta obvi que els nous continguts s’adeqüin al teu nivell, als teus coneixements sobre un tema, per poder realitzar una educació profunda i significativa. Si no, ja tornaríem a realitzar una memorització i al cap i a la fi no aprendríem res. Jo, com a futura mestra, no podria donar uns continguts que, encara que em toqués explicar-los amb un grau de dificultat, els meus alumnes no entenguessin res, ja que no tenen els coneixements previs suficients.

-Nivell de desenvolupament. Zabala ens diu que la disposició de l’alumne per establir vincles entre els coneixements previs i els nous continguts depèn de les seves capacitats cognitives per aquell aprenentatge. Per exemple, a un nen petit no podria ensenyar-li a realitzar una equació complexa.

-Zona de desenvolupament proper. En aquest principi, Zabala ens explica com hem d’ajudar al nen a assolir un coneixement que resulta inassolible per a ell. Hem d’ajudar-lo fins, progressivament, deixar-lo que arribi al nou coneixement de forma individual. Aquest principi, puc dir de forma personal, que sí es complia a la meva escola i que compliré sense cap dubte quan sigui mestra. Perquè em resulta imprescindible ajudar als meus alumnes però sense fer-li tot, deixant que ell, tot sol, construeixi el seu coneixement i arribi a la línia de meta.

-Disposició per l’aprenentatge. La disposició té una influència directa en els resultats d’un aprenentatge. Zabala diu que intervenen les capacitats cognitives, les de l’equilibri personal, de relació interpersonal i d’inserció social. Si un nen pateix dificultats en algun d’aquests factors, no aprendrà i per tant els seus resultats seran baixos. Per això, com a futura mestra, hauré de preocupar-me pels meus alumnes, ja que, el meu objectiu principal és la seva motivació envers l’aprenentatge i la seva construcció de coneixements.

-Significativitat i funcionalitat dels nous continguts. Si volem que l’aprenentatge sigui profund, els nous continguts han de tenir sentit pels aprenents, així com el mètode pel qual s’aprén. A més d’un sentit han de tenir una funció a la vida, ha de ser aplicables fora de l’àmbit escolar. Això és molt important i el que em motiva per exercir aquesta professió. De petita, poques vegades m’han explicat per a què funcionava allò que estava aprenent i, reflexionant sobre això, em ve al cap l’exemple de les matemàtiques o història. Tothom deia: perquè m’he d’aprendre jo això si no serveix per a res? Per a jo aquesta pregunta suposa un gran problema escolar que s’ha de solucionar amb urgència.

-Activitat mental i conflicte cognitiu. En aquest principi entre en escena la teoria de Piaget (equilibri-desequilibri-reequilibri). En el meu cas personal, no recordo haver tingut aquest conflicte, potser sí i ho he realitzat de manera inconscient.

-Actitud favorable, sentit i motivació. Relacionat amb la disposició per l’aprenentatge. Tindràs una bona disposició si tens una actitud favorable, veus el sentit dels nous continguts i de la manera de treballar i si estàs motivat. El meu objectiu serà fonamentar aquesta actitud i aquesta motivació fent veure el sentit de les coses. A la meva escola, jo, tenia una gran motivació intrínseca per aprendre. M’agradava molt i, de fet, em segueix agradant. Per això, en part, vull dedicar-me a això per transmetre la meva motivació als meus futurs alumnes.

-Autoconcepte, autoestima i expectatives. No deixa d’estar tot relacionat: si tens una bona disposició, és perquè tens un correcte autoconcepte, una bona autoestima i, per tant estaràs motivat i tindràs una actitud favorable envers a l’aprenentatge. Això et crearà unes expectatives d’èxit que et motivaran més. Jo com a mestre, com he esmentat anteriorment, he d’ajudar a la creació d’aquest clima favorable. A la meva escola de primària tots aquests punts es complien.

-Reflexió sobre el propi aprenentatge. Zabala ens parla en aquest últim principi sobre la necessitat de pensar en el procés d’aprenentatge per aconseguir un major interès a l’hora d’aprendre i realitzar una millor adquisició de coneixement. Personalment, a la meva etapa primària mai m’han fet pensar sobre com apreníem. Tampoc m’han ensenyat a aprendre. Però, crec que és fonamental ensenyar a memoritzar, a assimilar, a fer resums, etc. i, sense cap dubte, aquest principi l’utilitzaré en pocs anys.

Imatge propia. Autora: Cristina Ribas.

Aquests principis m'han paregut una mica difícils de comprendre al principi però, després els he entès i he après una cosa nova per tenir en compte dins l'aula algun dia.