Les competències

Aquesta setmana hem tractat el tema de les competències. La idea central del llibre d’Antoni Zabala i sobre el qual hem centraré en aquesta entrada.

La idea de competència va sorgir al món laboral durant la dècada dels setanta. Designava allò que una persona era capaç de fer de forma eficient. Aquesta idea va passar ràpidament al sistema escolar. Un sistema on allò important era únicament el coneixement, un sistemapropedèutic i selectiu, l’escola tradicional. La necessitat de canviar es va veure clara en el moment que els alumnes, en acabar l’escola, eren incapaços de relacionar teoria i pràctica. Com diríem actualment, eren incompetents.

L’escola necessitava un canvi dràstic, encara que això suposava molts d’inconvenients i resistències. L’escola havia d’educar, no només instruir. Ensenyar uns coneixements i, a l’hora, desenvolupar la personalitat dels nens i mostrar uns procediments. Saber unir teoria i pràctica. Reflexionar sobre els continguts per fer-los més significatius i funcionals.

Fotografia pròpia. Autora: Cristina Ribas. Emprant l'eina "popplet"

Segons Zabala, competència és la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses, de forma eficaç, en un context determinat. I per això és necessari mobilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada.

Per realitzar una acció competent, davant una situació única i complexa, haurem de ser capaços de realitzar en molt poc temps: una anàlisi de la situació, identificar els problemes, revisar els esquemes de coneixement dels quals disposem i seleccionar l’esquema d’actuació més adequat. Realitzar totes aquestes passes suposa, prèviament, haver estudiat uns coneixements, saber realitzar uns procediments i saber unir aquesta teoria i aquesta pràctica davant un problema real.

Una educació eficient, des del meu punt de vista i coincidint amb Zabala, ha de seguir l’informe Delors (1996) on s’estableixen els quatre pilars fonamentals de l’educació: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. És necessari que tota educació tingui com objectiu aquests punts. Desenvolupar un coneixement, uns procediments per tal d’unir-los amb la teoria, una actitud i uns valors. Els nens s’han de desenvolupar en quatre dimensions: la social (educació per al bé de la humanitat), la interpersonal (educació per la solidaritat i la comprensió dels altres), la personal (educació per l’autonomia) i la professional (educació per al futur treballador).

Per altra banda, certs continguts tenen un suport disciplinari, altres depenen d’una o diverses competències (interdisciplinaris) i altres no estan sustentats per cap disciplina acadèmica (metadisciplinaris). La proposta de l’educació per competències consisteix en la creació d’arees on s’agrupin tant els components disciplinaris, els interdisciplinaris i els metadisciplinaris. D’aquesta manera, els alumnes podran comprendre i aprendre de forma significativa les relacions entre les diverses matèries i com aquestes s’utilitzen en la vida real. A més d’aquestes àrees específiques, com podria ser, per exemple, la de les matemàtiques o la de llengua, ha d’existir una àrea comuna. Dins aquesta es situaran els continguts metadisciplinaris, és a dir, les actituds i els valors que d’una manera o altra totes les àrees els han d’ensenyar.

Un problema és el temps. Treballar per competències suposa que les classes siguin de més d’una hora. Això implica rompre amb l’horari tradicional. També, s’ha d’incloure un temps dedicat a la reflexió dels continguts, amb l’objectiu d’aconseguir un aprenentatge el més significatiu possible. D’altra banda, trobem l’espai. Les aules ja no seran llocs fixos, seran flexibles i, a més, s’utilitzaran altres recursos com poden ser la biblioteca, el pati o el barri, entre d’altres.

Fotografia extreta de Flickr. Autor: Patrick Fitzgerald

Personalment, veig aquest mètode molt atractiu. Un mètode que requereix l’esforç de tot el col·lectiu per rompre amb la tradició escolar. Si bé és cert que cada vegada més es treballa amb projectes i s’intenta aplicar aquest tipus de metodologia, falta molt per fer. Suposa un canvi radical de com veiem l’educació. Un canvi que ha de sorgir de les escoles, de l’administració i de totes les persones implicades en educació. Jo, quan anava a infantil, tenia una professora, Rosa, amb la què treballava amb projectes. Però, mai més ho he fet. Sincerament, com a alumna, miro enrere i veig molta memorització, una educació molt mecànica, i miro endavant, com a futura mestra, i puc veure una educació més dinàmica, que cerca el progrés, l’evolució i l’adaptació a una societat activa i canviant. És necessari que l’estudi sigui significatiu, que el puguis relacionar entre les diverses disciplines, que disposis d’uns procediments aplicables a la vida real. No té sentit saber moltes coses que no et serveixen per a res, ja que no les saps aplicar, ja que no saps quina funció tenen. I això em provoca una sensació d’impotència i, pot ser, una mica d’enuig. Saber que he estudiat molt i moltes coses, de les quals, per no haver seguit un altre tipus de metodologia com són les competències, no recordo i, si ho recordo, no sé per a què serveixen. Sento que he perdut una mica el temps (està clar que no, però és aquesta la sensació). Pot ser, si hagués realitzat una educació per competències ara sabria moltíssimes més coses i, això, em fa molta ràbia.