El meu PLE

Dir primer de tot que l’entrada d’avui és una entrada especial. L’última entrada d’aquesta assignatura, bases didàctiques. Per aquest motiu no serà com les anteriors, de caire teòric però alhora reflexiu, sinó que serà més emotiva. 

Al principi de tot, quan vaig començar la carrera d’educació primària, no la veia com la veig ara. Encara que només han passat quatre mesos (o potser menys), la meva visió del què era l’escola, del què era l’educació, com es donava una classe, etc. ha canviat radicalment. Aquest progrés en el meu pensament el podem apreciar amb la diferència de les primeres entrades (especialment amb la primera) i les darreres. Tenia una actitud de desconfiança davant aquest canvi d’escola, em preguntava com anava a ser factible i com seria una escola que no fos la que jo mateixa havia viscut, on el professor ensenya, instrueix i els alumnes assimilen i memoritzen els coneixements per a l’examen. Tots coneixem aquesta escola. Però, quan vaig arribar a aquesta classe em van dir que això no seria així, que aquell no era el futur, els llibres de text estaven gairebé prohibits en aquest nou model educatiu. Ara ho penso i no puc evitar riure. Per què? Perquè m’enfadava, sentia una gran impotència, no podia creure el que em deien, no ho veia. Era acabar les classes i reflexionar fins arribar a casa, empipada de tot. Però, ara ja ho veig, allò que pensava que seria impossible s’ha convertit en la meva visió de futur. Una escola constructivista, una escola per a tots que respecta les diferències, que fa de l’alumne l’autèntic protagonista. Una escola que, ara que la conec més bé (de la qual he parlat en entrades anteriors), desitjaria que hagués estat la meva quan jo era petita.

Durant els següents dies, el meu coneixement anava ampliant-se. Donàvem coses noves i les relacionava amb les que ja sabia. Coses com, per exemple, l’informe La educación encierra un tesoro Delors (1996), el model TPACK, els 10 principis psicopedagògics, etc. He après molts de continguts i, el que és més important, els he après de manera significativa. Com hauria de ser tot aprenentatge. Allò d’estudiar per, l’endemà, oblidar-te’n de tot hauria d’estar prohibit. El que aprenem perquè ho hauríem d’oblidar? Si el que es suposa és que ho hem après! Aquest oblit és un clar signe de que les coses no van bé, no les estem fent bé i han de canviar de manera urgent. 

Llegia molt. Llibres i articles d’autors com Zabala, Tonucci o Neus Sanmartí han ocupat una gran part del meu temps. Però no m’importava, m’agradava veure créixer el meu coneixement (i més sent un tema que m’interessa com és l’educació). També buscava recursos per Internet com poden ser vídeos, entrevistes o imatges per incorporar a les meves entrades. Reflexionava molt també i quan havia extret les meves conclusions i havia lligat els coneixements amb els anteriors em disposava a redactar la nova entrada.

He de dir que és curiós estudiar una carrera que tracta precisament de l’estudi. Però no hi ha res més meravellós (o almenys per a mi). Veure com tot canvia al teu voltant, tot (o quasi tot) el que creies mor i sorgeix una nova visió, una nova manera d’entendre l’educació. Estudies per a una professió que ja has “viscut”, amb la qual has estat en contacte tota la teva vida a primària, secundària, etc. Però ara toca un canvi de rols i, per tant, un canvi de normes. Les coses han de canviar, però canviar per a millor.

A continuació adjunt el meu PLE (entorn personal d’aprenentatge), que anteriorment he descrit un poc.

I ja no em queda res més a dir, només donar les gràcies. No és un adéu, és un fins aviat.

Arriba a Twitter el gran debat! A favor o en contra de l'escola tradicional?

El passat dimarts 14 vam realitzar el debat a classe de bases didàctiques. El tema era: escola tradicional versus escola constructiva.

La setmana anterior, realment, ja va començar aquest debat però únicament utilitzant la xarxa social Twitter. Havíem d’emprar l’etiqueta #edubateeiv per realitzar aportacions al debat. Es va dividir la classe en dos, una meitat estava a favor de l’educació tradicional mentre que l’altra estava en contra. Durant tres dies vam twitetjar arguments i vam contestar als companys. Dissabte es va produir un canvi de rols, els que estaven en contra ara passaven a estar a favor. En aquests tres dies més (fins dimarts 14), el debat va ser especialment actiu (o almenys per la meva part). Ens havíem posat totalment en el paper i teníem ànsia de guanyar.

El dia 14, ens vam col·locar a classe al voltant d’una taula, cadascú amb el seu ordinador. Ara el debat era cara a cara i, tots els twits anteriors havien augmentat les ganes de començar. Cada grup volia tenir tota la raó i volia la victòria. Al mateix temps que debatíem, havíem de twitetjar convertint-nos en persones multitasca. La fi del debat va arribar ràpidament i tots ens vam quedar amb les ganes de continuar.

Fotos extretes de Twitter (#edubateeiv). Aportades per la professora Gemma Tur Ferrer.

Personalment m’ha sorprès molt aquesta activitat. He de dir que m’agrada molt debatre, però no pensava que em posaria tant en el paper i que estaria tan animada i “picada”. Per això dir que ha resultat una de les millors activitats que he fet aquest curs ja que, a més de practicar i revisar molts dels continguts donats a l’assignatura, desenvolupàvem l’esperit crític i ens feia pensar altres arguments, és a dir, altres característiques de l’escola tradicional o de la constructivista que no havíem dit a classe.

El fet d’haver de defensar una i altra posició, ha reforçat molt la visió que tenia d’ambdós estils d’educació.

Abans d’aquesta experiència, no disposava d’un compte amb Twitter. Malgrat això no he tingut cap obstacle, degut a la facilitat de maneig i l’intuïtiva que és. Potser ha ajudat l’experiència que tinc utilitzant la xarxa social Facebook. No sé si tornaré a utilitzar Twitter en un futur amb fins personals, però aquesta activitat m’ha donat alguna idea a l’hora de realitzar algun debat amb els nens. Encara que no crec que el pogués arribar a fer amb nens de primària a causa que són molt petits i no utilitzen les xarxes socials i, en el cas de fer-ho, els pares potser no hi estan molt d’acord. Però, allò que sí podria fer, seria un debat via internet emprant una altra eina com una wiki, Google Drive o un blog.

Sigui com sigui he de valorar molt positivament aquesta experiència.

A continuació vull adjuntar alguns twits que vaig realitzar:

El alumno es el verdadero protagonista. #edubateeiv
— Cristina Ribas (@CristinaRibas33) enero 9, 2014

La escuela tradicional desarrolla habilidades memorísticas, de normatividad y disciplina que requiere la escuela moderna. #edubateeiv
— Cristina Ribas (@CristinaRibas33) enero 11, 2014

LA VIOLENCIA NO ES LA SOLUCIÓN!! No se consigue nada con el miedo. #edubateeiv pic.twitter.com/MjMS8PhmcY
— Cristina Ribas (@CristinaRibas33) enero 14, 2014

Los niños actualmente escriben peor que antes. #edubateeiv
— Cristina Ribas (@CristinaRibas33) enero 14, 2014

L'avaluació

L’avaluació durant tots aquests anys ha estat basada en la quantitat de coneixements que érem capaços de retenir i de plasmar a un examen en un moment concret. Tot això, no és res més que el resultat d’una llarga història que ens ha acabat afectant negativament. Una història on allò important era la prova d’accés a la universitat. Aquesta, doncs, ha condicionat tot el sistema educatiu seleccionant aquells aprenentatges que havien d’estudiar-se, i això hauria de ser inacceptable.

Abans de començar la carrera d’educació primària, no coneixia una altra escola que no fos la tradicional. En avançar en aquesta assignatura, bases didàctiques, vaig comprendre l’escola constructiva, una escola que vull per al futur. Però, mai m’havia plantejat que els mètodes per avaluar poguessin canviar tant. I, ara, la meva manera de pensar a canviat dràsticament en comparació amb el primer dia.

Autor: "{bathe in light}". Imatge extreta de Flickr.

Si es vol ensenyar per competències, s’ha de canviar la forma d’avaluar, ja que, sinó, no fem res. Una avaluació que no només estigui centrada en el resultat final. Que passa amb la planificació prèvia i tota l’activitat mental que suposa? I el procediment, ningú el valora? És aquí on hem de començar a canviar.

M’ha sorprès i comparteixo molt les aportacions d’alguns autors com Antoni Zabala o Neus Sanmartí. S’ha d’avaluar tot allò que intervé en la resolució d’un problema real. Un problema on es pugui ser competent emprant tot el teu coneixement. No té sentit avaluar només el resultat, ja que,es allà on hi ha una dificultat que el docent ha de corregir i guiar a l’alumne a solucionar-ho, però la resta està tot bé. Perquè a les escoles no es conta tot això?

Una proposta interessant que ha realitzat N. Sanmartí i que m’encantaria realitzar-la quan sigui mestra és que els alumnes tinguin un diari. Cadascú anotarà, després d’una activitat, allò que ha fet, el que ha après i allò que no ha comprès o ha tingut dificultats. És com un seguiment, una reflexió sobre el procés d’aprenentatge i por servir com a mètode d’autoavaluació per a què l’alumne prengui consciència de la seva formació.

Doncs, com avaluar per competències? A. Zabala ens diu que pels fets es pot realitzar una pregunta simple; pels conceptes es realitzarà una resolució de problemes a partir de l’ús dels conceptes, problemes que permetin saber si els alumnes saben relacionar conceptes i emprar-los en situacions determinades; pels procediments es pot realitzar una prova escrita en el cas de càlcul, escriptura, dibuix, però no en procediments com l’expressió oral, el treball en grup, l’observació, etc.; per les actituds emprarem tècniques com l’observació a classe, al pati, en les relacions interpersonals, etc.

Vull  destacar un mètode d’avaluació, una proposta de Jose Luís Castillo, que va canviar la meva visió i va aconseguir orientar-la cap a altres perspectives. Ens proposa una avaluació que consta de: autoavaluacions (que es poden realitzar amb els diaris de classe abans esmenats o, també mitjançant rúbriques - indicadors de competències - disposant, alhora d’un document amb els continguts bàsics), tot això fa reflexionar a l’alumne i, després, es realitzaran validacions d’aquesta a classe entre tots. Una avaluació individual (una prova amb preguntes competencials on s’hagin de relacionar idees), aquestes no produeixen qualificació sinó que serveixen com a orientació i validació dels continguts. Es realitzen i es repeteixen moltes voltes, de manera que els errors que vas cometre els pots corregir en els que facis de nous. També, es realitzarà una avaluació en col·lectiu que constarà de dues parts: una, la comunicació als companys del treball realitzat (una presentació, exposició) i, dues, mentre uns alumnes realitzen una prova d’avaluació individual, la resta de la classe, per grups, miren com podrien respondre aquelles preguntes podent mirar els altres com ho fan. Això, l’endemà, es realitza una correcció entre tots i s’aporten idees i propostes de millora.

De tot aquest nou sistema, han de ser conscients els pares. Els hem d’informar i els hem de donar instruments que puguin emprar per ajudar als seus fills en determinats moments. Tant els fills com els pares han de saber per què es fa així, quin és el sentit de realitzar certes activitats i d’avaluar així, etc.

Sens dubte vull una escola on no s’estudiï per la nota. Amb aquesta visió el que es busca és aprendre pel gust d’aprendre i crec que això és imprescindible. Tant de bo jo hagués viscut dins aquest sistema i no hagués estat tant pendent de la nota, de què entraria a l’examen, de com ho havia de posar a l’examen per a que el professor li agradés més. Si ho pensem bé, tot gira al voltant d’una prova escrita i això, quin sentit té? Hauria de girar en torn al mateix aprenentatge, l’objectiu hauria de ser l’enriquiment en comptes d’aprovar un test. Encara falta molt, d’esforç i de suport per part tant dels docents com de l’administració. Hem de pensar que per assolir aquest sistema ha de canviar tot (inclosa la universitat i, especialment la selectivitat) i això no és fàcil.

Les competències

Aquesta setmana hem tractat el tema de les competències. La idea central del llibre d’Antoni Zabala i sobre el qual hem centraré en aquesta entrada.

La idea de competència va sorgir al món laboral durant la dècada dels setanta. Designava allò que una persona era capaç de fer de forma eficient. Aquesta idea va passar ràpidament al sistema escolar. Un sistema on allò important era únicament el coneixement, un sistemapropedèutic i selectiu, l’escola tradicional. La necessitat de canviar es va veure clara en el moment que els alumnes, en acabar l’escola, eren incapaços de relacionar teoria i pràctica. Com diríem actualment, eren incompetents.

L’escola necessitava un canvi dràstic, encara que això suposava molts d’inconvenients i resistències. L’escola havia d’educar, no només instruir. Ensenyar uns coneixements i, a l’hora, desenvolupar la personalitat dels nens i mostrar uns procediments. Saber unir teoria i pràctica. Reflexionar sobre els continguts per fer-los més significatius i funcionals.

Fotografia pròpia. Autora: Cristina Ribas. Emprant l'eina "popplet"

Segons Zabala, competència és la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses, de forma eficaç, en un context determinat. I per això és necessari mobilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada.

Per realitzar una acció competent, davant una situació única i complexa, haurem de ser capaços de realitzar en molt poc temps: una anàlisi de la situació, identificar els problemes, revisar els esquemes de coneixement dels quals disposem i seleccionar l’esquema d’actuació més adequat. Realitzar totes aquestes passes suposa, prèviament, haver estudiat uns coneixements, saber realitzar uns procediments i saber unir aquesta teoria i aquesta pràctica davant un problema real.

Una educació eficient, des del meu punt de vista i coincidint amb Zabala, ha de seguir l’informe Delors (1996) on s’estableixen els quatre pilars fonamentals de l’educació: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. És necessari que tota educació tingui com objectiu aquests punts. Desenvolupar un coneixement, uns procediments per tal d’unir-los amb la teoria, una actitud i uns valors. Els nens s’han de desenvolupar en quatre dimensions: la social (educació per al bé de la humanitat), la interpersonal (educació per la solidaritat i la comprensió dels altres), la personal (educació per l’autonomia) i la professional (educació per al futur treballador).

Per altra banda, certs continguts tenen un suport disciplinari, altres depenen d’una o diverses competències (interdisciplinaris) i altres no estan sustentats per cap disciplina acadèmica (metadisciplinaris). La proposta de l’educació per competències consisteix en la creació d’arees on s’agrupin tant els components disciplinaris, els interdisciplinaris i els metadisciplinaris. D’aquesta manera, els alumnes podran comprendre i aprendre de forma significativa les relacions entre les diverses matèries i com aquestes s’utilitzen en la vida real. A més d’aquestes àrees específiques, com podria ser, per exemple, la de les matemàtiques o la de llengua, ha d’existir una àrea comuna. Dins aquesta es situaran els continguts metadisciplinaris, és a dir, les actituds i els valors que d’una manera o altra totes les àrees els han d’ensenyar.

Un problema és el temps. Treballar per competències suposa que les classes siguin de més d’una hora. Això implica rompre amb l’horari tradicional. També, s’ha d’incloure un temps dedicat a la reflexió dels continguts, amb l’objectiu d’aconseguir un aprenentatge el més significatiu possible. D’altra banda, trobem l’espai. Les aules ja no seran llocs fixos, seran flexibles i, a més, s’utilitzaran altres recursos com poden ser la biblioteca, el pati o el barri, entre d’altres.

Fotografia extreta de Flickr. Autor: Patrick Fitzgerald

Personalment, veig aquest mètode molt atractiu. Un mètode que requereix l’esforç de tot el col·lectiu per rompre amb la tradició escolar. Si bé és cert que cada vegada més es treballa amb projectes i s’intenta aplicar aquest tipus de metodologia, falta molt per fer. Suposa un canvi radical de com veiem l’educació. Un canvi que ha de sorgir de les escoles, de l’administració i de totes les persones implicades en educació. Jo, quan anava a infantil, tenia una professora, Rosa, amb la què treballava amb projectes. Però, mai més ho he fet. Sincerament, com a alumna, miro enrere i veig molta memorització, una educació molt mecànica, i miro endavant, com a futura mestra, i puc veure una educació més dinàmica, que cerca el progrés, l’evolució i l’adaptació a una societat activa i canviant. És necessari que l’estudi sigui significatiu, que el puguis relacionar entre les diverses disciplines, que disposis d’uns procediments aplicables a la vida real. No té sentit saber moltes coses que no et serveixen per a res, ja que no les saps aplicar, ja que no saps quina funció tenen. I això em provoca una sensació d’impotència i, pot ser, una mica d’enuig. Saber que he estudiat molt i moltes coses, de les quals, per no haver seguit un altre tipus de metodologia com són les competències, no recordo i, si ho recordo, no sé per a què serveixen. Sento que he perdut una mica el temps (està clar que no, però és aquesta la sensació). Pot ser, si hagués realitzat una educació per competències ara sabria moltíssimes més coses i, això, em fa molta ràbia.

El currículum de primària

La setmana passada, a bases didàctiques, vam parlar sobre el currículum escolar de primària. Què és, les seves característiques, les seves funcions, etc. i m’agradaria compartir amb tots vosaltres tot això i les meves reflexions.

Imatge extreta de Flikr. Autor: Brian Herbst

El currículum inclou el què i el com s’ha d’ensenyar, també, orientacions sobre com s’ha d’avaluar. És un document on figura tot allò que s’ha d’aprendre i on s’expressen les finalitats de l’educació. Els elements del currículum actual són: objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació.

Es basa en quatre fonts: la sociològica (decideix quins continguts són importants segons la societat en la qual vivim), l’epistemològica (analitza els coneixements prioritaris de cada ciència), la psicològica (relacionada amb “com aprenem”) i la pedagògica (relacionada amb “com ensenyem”).

El currículum és únic per etapa, tenint les seves metodologies i continguts propis. Sent iguals per tothom. També és obert, ja que els professors, a partir del mínim que s’exigeix, el poden ampliar, organitzar, etc. Per tant, és flexible i descentralitzat, ja que no ho decideix tot el ministeri sinó que passa per tres nivells de concreció que el modifiquen i el tanquen.

Aquests nivells són, segons la LOGSE, el ministeri i les comunitats autònomes, l’escola i, per últim, l’aula. Cada any, el darrer nivell (l’aula), adequa el currículum a les necessitats i capacitats dels alumnes. En canvi, el primer i el segon nivell es mantenen estables.

La LOGSE concreta tres tipus de continguts: els pràctics (procediments), els teòrics (conceptes, fets i principis) i els actitudinals (actitud). Va ser la LOE que va introduir el concepte de les competències bàsiques (saber aplicar els coneixements a situacions de la vida real).

Amb aquesta introducció teòrica, vull remarcar la importància de tenir un bon currículum. Fruit de la col·laboració de tot l’equip docent que reflexioni sobre tots els aspectes. 

Jo, quan anava a l’escola, mai m’he preguntat res relacionat amb això. Era massa petita. Potser sí que em preguntava el perquè donar uns continguts concrets. Ara veig clar que aquests continguts figuraven al currículum i que es donaven per alguna raó. No pel simple fet d’estar al llibre de text (vull pensar). Allò que aprenia, era el resultat d’un acord entre el claustre amb influència del ministeri, on s’establia quins coneixements eren rellevants per la societat on em tocava viure.

Vull citar el currículum ocult. És aquell que el mestre transmet sense adonar-se’n. Certs valors, idees, etc. que té i, de forma inconscient, apareix en algun dels seus missatges. Missatges que són apresos pel nen. La cura que hem de tenir sobre aquest currículum és vital. Quan sigui professora, aniré amb molt de compte de no transmetre aquest tipus de missatges. Tot ha d’estar planificat. No pots dir a un nen una cosa com si fos el teu germà, has de pensar el que dius i el que transmets dient això.

El currículum, com he esmentat abans, agrupa tant els continguts pràctics, com els teòrics i els actitudinals. Tots ells s’han d’estudiar de manera conjunta i seguint una diversa metodologia. Però sempre implicant al nen amb allò que fa, realitzant una educació significativa, inculcant valors sense haver d’explicar-los, simplement sentint-los. Recordant conceptes per l’assimilació, no per la repetició. I practicant tots aquells coneixements mitjançant jocs i projectes, mitjançant l’experiència.

Per tot això, un/a bon/a mestre/a, com esper ser algun dia, ha de comprendre la importància del currículum. Aquest ha de pensar en els nens, en com aprenen, en què han d’aprendre. No en allò que la societat, a vegades, ens vol imposar. Hem de confeccionar, entre tots, un currículum encaminat a l’educació significativa, a la vertadera educació. 

Abans d’aquesta classe de bases didàctiques, no m’havia adonat de tot això. Ha d’existir aquest document que serveixi de guia, però que sigui una bona guia. Cada vegada vaig canviant una mica més la meva mentalitat, una forma de pensar cada volta més propera a la de mestra i, això, m’agrada massa.

Principis psicopedagògics

Els principis psicopedagògics són 10 que citaré i comentaré:

-Els esquemes de coneixement i coneixements previs. Antoni Zabala diu que per realitzar un acte d’aprenentatge hem de partir d’aquells esquemes de coneixements existents, els coneixements que ja disposem. Així podem realitzar un aprenentatge significatiu i no merament mecànic i de repetició. Aquests esquemes de coneixement van actualitzant-se al llarg de tota la nostra vida. Quan jo anava a l’escola primària, hi havia professors que donaven les classes com si nosaltres no sabéssim res i d’altres que contaven amb allò que sabíem. Em pareix essencial partir del coneixement previ per així poder progressar i poder ensenyar millor. També, em resulta una motivació per als nens perquè ja no es deixen de banda sinó que s’anima la seva participació i les seves aportacions sobre un tema. Es converteixen en protagonistes.

-La vinculació entre els nous continguts i els coneixements previs. Resulta obvi que els nous continguts s’adeqüin al teu nivell, als teus coneixements sobre un tema, per poder realitzar una educació profunda i significativa. Si no, ja tornaríem a realitzar una memorització i al cap i a la fi no aprendríem res. Jo, com a futura mestra, no podria donar uns continguts que, encara que em toqués explicar-los amb un grau de dificultat, els meus alumnes no entenguessin res, ja que no tenen els coneixements previs suficients.

-Nivell de desenvolupament. Zabala ens diu que la disposició de l’alumne per establir vincles entre els coneixements previs i els nous continguts depèn de les seves capacitats cognitives per aquell aprenentatge. Per exemple, a un nen petit no podria ensenyar-li a realitzar una equació complexa.

-Zona de desenvolupament proper. En aquest principi, Zabala ens explica com hem d’ajudar al nen a assolir un coneixement que resulta inassolible per a ell. Hem d’ajudar-lo fins, progressivament, deixar-lo que arribi al nou coneixement de forma individual. Aquest principi, puc dir de forma personal, que sí es complia a la meva escola i que compliré sense cap dubte quan sigui mestra. Perquè em resulta imprescindible ajudar als meus alumnes però sense fer-li tot, deixant que ell, tot sol, construeixi el seu coneixement i arribi a la línia de meta.

-Disposició per l’aprenentatge. La disposició té una influència directa en els resultats d’un aprenentatge. Zabala diu que intervenen les capacitats cognitives, les de l’equilibri personal, de relació interpersonal i d’inserció social. Si un nen pateix dificultats en algun d’aquests factors, no aprendrà i per tant els seus resultats seran baixos. Per això, com a futura mestra, hauré de preocupar-me pels meus alumnes, ja que, el meu objectiu principal és la seva motivació envers l’aprenentatge i la seva construcció de coneixements.

-Significativitat i funcionalitat dels nous continguts. Si volem que l’aprenentatge sigui profund, els nous continguts han de tenir sentit pels aprenents, així com el mètode pel qual s’aprén. A més d’un sentit han de tenir una funció a la vida, ha de ser aplicables fora de l’àmbit escolar. Això és molt important i el que em motiva per exercir aquesta professió. De petita, poques vegades m’han explicat per a què funcionava allò que estava aprenent i, reflexionant sobre això, em ve al cap l’exemple de les matemàtiques o història. Tothom deia: perquè m’he d’aprendre jo això si no serveix per a res? Per a jo aquesta pregunta suposa un gran problema escolar que s’ha de solucionar amb urgència.

-Activitat mental i conflicte cognitiu. En aquest principi entre en escena la teoria de Piaget (equilibri-desequilibri-reequilibri). En el meu cas personal, no recordo haver tingut aquest conflicte, potser sí i ho he realitzat de manera inconscient.

-Actitud favorable, sentit i motivació. Relacionat amb la disposició per l’aprenentatge. Tindràs una bona disposició si tens una actitud favorable, veus el sentit dels nous continguts i de la manera de treballar i si estàs motivat. El meu objectiu serà fonamentar aquesta actitud i aquesta motivació fent veure el sentit de les coses. A la meva escola, jo, tenia una gran motivació intrínseca per aprendre. M’agradava molt i, de fet, em segueix agradant. Per això, en part, vull dedicar-me a això per transmetre la meva motivació als meus futurs alumnes.

-Autoconcepte, autoestima i expectatives. No deixa d’estar tot relacionat: si tens una bona disposició, és perquè tens un correcte autoconcepte, una bona autoestima i, per tant estaràs motivat i tindràs una actitud favorable envers a l’aprenentatge. Això et crearà unes expectatives d’èxit que et motivaran més. Jo com a mestre, com he esmentat anteriorment, he d’ajudar a la creació d’aquest clima favorable. A la meva escola de primària tots aquests punts es complien.

-Reflexió sobre el propi aprenentatge. Zabala ens parla en aquest últim principi sobre la necessitat de pensar en el procés d’aprenentatge per aconseguir un major interès a l’hora d’aprendre i realitzar una millor adquisició de coneixement. Personalment, a la meva etapa primària mai m’han fet pensar sobre com apreníem. Tampoc m’han ensenyat a aprendre. Però, crec que és fonamental ensenyar a memoritzar, a assimilar, a fer resums, etc. i, sense cap dubte, aquest principi l’utilitzaré en pocs anys.

Imatge propia. Autora: Cristina Ribas.

Aquests principis m'han paregut una mica difícils de comprendre al principi però, després els he entès i he après una cosa nova per tenir en compte dins l'aula algun dia.

El rol del mestre

Aquesta setmana a Bases Didàctiques hem comentat una mica sobre el rol del professorat. Una professió que presenta tanta diversitat de docents, cadascú amb la seva personalitat i la seva manera d’entendre l’educació, però tots amb un objectiu comú.

Un professor s’ha d’enfrontar, dia a dia, a situacions molt diferents i imprevisibles. Això suposa que, per molt preparat que estiguis, mai ho arribaràs a estar del tot, ja que hauràs d’assumir riscos, hauràs de prendre decisions i respondre a preguntes que no esperaves en qüestió de segons. Aquest fet, és potser, una de les coses que més m’agradin de ser docent i que, mitjançant la lectura de Jaume Carbonell, m’he adonat encara més del que suposa. És una emoció constant, és rompre la monotonia aparent, és vida, ja que mai saps el que pot passar.

Un bon professor ha d’escoltar i conèixer els seus alumnes, saber què hi ha al darrere, conèixer les seves capacitats i les seves preferències. Ha de saber, com diu Carbonell, educar a través de l’amor i la confiança, perquè només així podràs fascinar-te amb el fet de ser mestre. Transmetre l’emoció pel saber, l’emoció que has de viure cada dia també fora de l’escola sent curiós llegint, informant-te, conreant-te. També ha de tenir habilitats relacionades amb el procés d’aprenentatge. Ha de ser innovador, no ha de tenir por. Ha de defensar els Drets Humans, el benestar de la humanitat, el respecte a la diferència. Utilitzar les TIC, introduir-les dins i fora de l’aula. Però, sobretot, deixar una forta empremta en els nostres alumnes, això es el que més m'apassiona i el que vull aconseguir en un futur.

No aspiro (i ningú hauria de fer-ho) a ser una mestra més, que va a classe, realitza la seva feina i prou. Tampoc a anar a queixar-me de tot ni a abandonar-ho tot deixant de banda noves propostes. De professors així hi ha molts, jo mateixa n’he tingut més d’un, i això no pot ser. El mestre és aquell que t’acompanya i t’ajuda durant la teva vida escolar, no ha de ser un desinteressat amb el que fa, ja que no hi ha res que desmotivi més. Per això, i gràcies a aquestes lectures com les de Jaume Carbonell o Antonio Zabala, cada vegada m’adono més que aquesta professió és la meva. 

Un bon professor del segle XXI, ha d’emprar les noves tecnologies. Avui en dia existeixen molts recursos que donen grans possibilitats per l’intercanvi i la cooperació. Això em fa parlar sobre el model TPACK: un model de professor que és capaç d’emprar les TIC tenint uns coneixements, un contingut i unes habilitats com a pedagog. És el nou mestre, el mestre 2.0. El mestre que m’agradaria ser. La tecnologia és una realitat, ens agradi o no, i una realitat que evoluciona a una velocitat alarmant. Per això hem d’emprar-la i hem d’ensenyar a emprar-la. Reproduir vídeos, mostrar imatges, utilitzar la pissarra digital, fer activitats amb els nens utilitzant eines digitals, etc. Hi ha una gran infinitat d’opcions que, com es realitzen amb l’experiència podent realitzar projectes, etc. són de gran ajuda en l’aprenentatge i assimilació de continguts alhora que aprenen a utilitzar programes de l’ordinador.

La meva experiència com alumne va ser més aviat pobre amb les TIC, simplement anàvem una vegada al mes (o menys) a la sala d’ordinadors per realitzar activitats amb “aula-clic”. La meva experiència com a futura mestra serà integrada amb les noves tecnologies perquè m’he adonat de la importància del model TPACK i és un concepte que m’agrada molt. 

El rol del mestre és molt difícil, però això es compensa amb totes les bones vivències i tot allò que t’aporten els teus alumnes. No només ets mestra per ensenyar, també ho ets per aprendre.

Fotografia pròpia (Cristina Ribas)