El meu PLE

Dir primer de tot que l’entrada d’avui és una entrada especial. L’última entrada d’aquesta assignatura, bases didàctiques. Per aquest motiu no serà com les anteriors, de caire teòric però alhora reflexiu, sinó que serà més emotiva. 

Al principi de tot, quan vaig començar la carrera d’educació primària, no la veia com la veig ara. Encara que només han passat quatre mesos (o potser menys), la meva visió del què era l’escola, del què era l’educació, com es donava una classe, etc. ha canviat radicalment. Aquest progrés en el meu pensament el podem apreciar amb la diferència de les primeres entrades (especialment amb la primera) i les darreres. Tenia una actitud de desconfiança davant aquest canvi d’escola, em preguntava com anava a ser factible i com seria una escola que no fos la que jo mateixa havia viscut, on el professor ensenya, instrueix i els alumnes assimilen i memoritzen els coneixements per a l’examen. Tots coneixem aquesta escola. Però, quan vaig arribar a aquesta classe em van dir que això no seria així, que aquell no era el futur, els llibres de text estaven gairebé prohibits en aquest nou model educatiu. Ara ho penso i no puc evitar riure. Per què? Perquè m’enfadava, sentia una gran impotència, no podia creure el que em deien, no ho veia. Era acabar les classes i reflexionar fins arribar a casa, empipada de tot. Però, ara ja ho veig, allò que pensava que seria impossible s’ha convertit en la meva visió de futur. Una escola constructivista, una escola per a tots que respecta les diferències, que fa de l’alumne l’autèntic protagonista. Una escola que, ara que la conec més bé (de la qual he parlat en entrades anteriors), desitjaria que hagués estat la meva quan jo era petita.

Durant els següents dies, el meu coneixement anava ampliant-se. Donàvem coses noves i les relacionava amb les que ja sabia. Coses com, per exemple, l’informe La educación encierra un tesoro Delors (1996), el model TPACK, els 10 principis psicopedagògics, etc. He après molts de continguts i, el que és més important, els he après de manera significativa. Com hauria de ser tot aprenentatge. Allò d’estudiar per, l’endemà, oblidar-te’n de tot hauria d’estar prohibit. El que aprenem perquè ho hauríem d’oblidar? Si el que es suposa és que ho hem après! Aquest oblit és un clar signe de que les coses no van bé, no les estem fent bé i han de canviar de manera urgent. 

Llegia molt. Llibres i articles d’autors com Zabala, Tonucci o Neus Sanmartí han ocupat una gran part del meu temps. Però no m’importava, m’agradava veure créixer el meu coneixement (i més sent un tema que m’interessa com és l’educació). També buscava recursos per Internet com poden ser vídeos, entrevistes o imatges per incorporar a les meves entrades. Reflexionava molt també i quan havia extret les meves conclusions i havia lligat els coneixements amb els anteriors em disposava a redactar la nova entrada.

He de dir que és curiós estudiar una carrera que tracta precisament de l’estudi. Però no hi ha res més meravellós (o almenys per a mi). Veure com tot canvia al teu voltant, tot (o quasi tot) el que creies mor i sorgeix una nova visió, una nova manera d’entendre l’educació. Estudies per a una professió que ja has “viscut”, amb la qual has estat en contacte tota la teva vida a primària, secundària, etc. Però ara toca un canvi de rols i, per tant, un canvi de normes. Les coses han de canviar, però canviar per a millor.

A continuació adjunt el meu PLE (entorn personal d’aprenentatge), que anteriorment he descrit un poc.

I ja no em queda res més a dir, només donar les gràcies. No és un adéu, és un fins aviat.